En aquest llarg poema Handke ens convida a viure el temps d una manera profunda, en una mena de comunió plena de sentit que anomena «durada», un temps de la consciéncia que només pot ser captat fragmentáriament i que és de difícil, o impossible, definició peró que constitueix una de les experiéncies més plenes de la persona. A través del llenguatge poétic, mitjanÇant una série d imatges, de records i de la intuïció i l emoció més que no pas de la raó, Handke ens endinsa en aquesta «durada», que no té res a veure amb un éxtasi fora del temps ni amb el temps que mesuren els rellotges, que está lligada a l experiéncia de l ésser i a la consciéncia i construcció d aquesta mateixa «durada» en el llenguatge.
