«Peró ell se'm va avanÇar. De manera insospitada i desconcertant, aquell americá d'aspecte atlétic i gairebé juvenil malgrat la seva maduresa consolidada, que, pel seu aspecte, poca cosa semblava compartir amb els meus col·legues d'aules i ofici, que mantenia la meva má en la seva mentre em mirava amb els seus ulls clars, va arrencar en la meva própia llengua i, amb un castellá rotund, em va deixar descol·locada. La Rebecca ja m'ha parlat de la teva preséncia a Santa Cecilia, estimada Blanca, de la teva missió de rescat del llegat del nostre vell professor. Ja tenia ganes de conéixe't, perqué en aquests remots paratges no abunden les dames boniques de régia estirp espanyola. No vaig poder evitar posar-me a riure».
